LA LUA JA ESTÀ AQUÍ!

Visca la Lua!, Visca la Santa!,Visca en Dani!

Oh! Quin moment va arribar la nit que vaig trencar aigües. Amb la tranquil·litat em vaig arreglar per anar a l’hospital, mentre en Dani es fumava el seu últim cigarret escoltant música amb alegria i emoció pel que s’acostava.

Vàrem arribar a l’hospital i les contraccions es varen fer, poc a poc, més dures però suportables, sabia perquè sorgien aquests dolors, i era per què el meu cos s’estava preparant perquè la Lua comencés a sortir. En Dani no em deia moltes paraules però la seva paciència i força espiritual és el que em va mantenir, encara que a estones s’adormia, clar amb 14 hores de contraccions i la nena no volia sortir! En el moment de l’expulsió em sortiren unes forces i valentia que el dolor no el vaig conèixer, i sé que una personeta d’allà dalt em va ajudar a que el naixement d’aquesta criatura sigui lo més preciós (la Lua es i serà lo més preciós). ¡Cada moment del part el vaig disfrutar! Així que, familia i amistats meves, no sóc ningú per a donar consells, sols dir-vos que des de l’embaràs fins al naixement d’un@ fill@ és genial portar-ho amb dolçor, emoció, alegria i sobretot, estar vigorosos i plens de vida.

La mama

Lua ya está aquí, con la copa en la mano...

Bé, què haig de dir?, tothom ja ho sap, i tothom està esperant veure-la (en persona o en fotos), o sigui que si entren a l’apartat de fotografíes, veurán noves fotos, i sobretot fotos de la Lua.

Pel demés...? La veritat costa trobar un moment i escriure quan estàs embriagat de Lua... només puc dir-vos, que tot ha sigut molt bonic, les pors s’han convertit en admiració, alegria i amor. Sí que és cert que el part va ser molt llarg -14 hores-, i que jo no vaig aguantar i em vaig posar a dormir en el llit de part mentre la Santa feia els seus exercicis per a passar les contraccions,... però aquesta llarga espera val la pena, doncs veure a la teva estimada ni tan sols fer un gest, ni un crit, ni una cara de dolor... i la Lua tampoc. I al veure-la només les llágrimes d’alegría vàren poder impedir-me veure-la una i una altre vegada... no sé, una sensació molt especial, segurament els que sigueu pares m’entendreu!

Dons res, ara ja a casa, molt content@s i molt tranquil@s; us puc assegurar –pel moment- que això de l’estrés del primer mes i el no dormir, no és cert, l’únic moment que ens estresem és de 19h a 22h quan hi ha cua de visites (ara no us ofengueu, eh?); i lo de dormir? doncs cada 2 hores toca llevar-se, però hom ho fa tan a gust... al final si comptes, dorms més que quan surts de festa!

Una abraçada a tot@s!

El Tata.