martes, 22 de abril de 2008

Reflexions d'un futur papa.


Estimats amic@s

Avui és el primer dia que escric aquestes ratlles. La idea no és només de donar-vos la informació que ens dóna el personal mèdic sobre l’embaràs o cròniques de la nostre vida… sinó que, tot i que virtual, sigui un espai de contacte i, com no, un petit espai de la nostra amistat (com el temps que hem passat junts, quan ens truquem, xatejant o pensant-nos…). Per aquest motiu, començo avui, a fer un petit escrit, unes reflexions que poc a poc a anirem introduint –tant jo com la Santa- i també oberta a vosaltres, no només a través dels comentaris, sinó que ens podeu enviar, nosaltres el subtitularem en zapoteco i el penjarem!

En aquesta carta oberta (a vosaltres, qui sinó?) és un intent d’expressar un sentiment...no sé, cada dia vivim mil sentiments, i fins avui, en visc uns quants, però aquests dies, entre visites mèdiques, nerviosisme, opinions, recomanacions, històries personals i consells, entre buscant informació del que ens està passant i buscant quin lloc té el món en aquesta petita (o gran) revolució que estem vivint en pròpia pell… em sento ben estrany. No vull dir que malament, però m’ataquen un munt de dubtes, i a cada pas més interrogants… un sentiment que no sé si és de por, por per no donar a aquest/a futur/a nadó el que necessita (què hem de menjar? Quin exercici li anirà bé?... seré un bon pare?). I és en aquest oceà de dubtes, en el que m’enpetiteixo, i en el que em trobo, com un nadó als braços de la seva mare, una seguretat en una gran persona, la Santa, amb la que crec agafar les forces necessàries per a superar aquest oceà.

I crec que tot això no és, sinó, una part d’aquesta revolució personal, una revolució de carn i ossos, que segur que ens deixarà ferides i serà llarga (per tota la vida em diuen… i ho veig amb els meus pares!) però de ben segur en sortirem victoriosos, i lo millor, sinó la revolució no tindria sentit… ens ajudarà a créixer, i potser un dia, ens ajudi a entendre en quin lloc resta aquest món!.

D'un futur papa, primerenc, amb nervis, amb l'alegría a flor de pell i amb la més bella futura mama!.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

En Xevi diu...

Tranqui que la naturalesa és sàvia.

Curilla.

Anónimo dijo...

Els avis adoptius Lluis i Conxa diuen...

Santadanis!
Benvinguts al canguelo de la ma/paternitat! I tot just comença... Tenir fills sí que et canvia la vida i la manera de veure la vida! Un atac de responsabilitat i d'angoixa per si en sabrem prou... ja sou "altres" i definitivament.
I és bo, en serio, espanta, però dóna profunditat a la vida i et fa créixer ràpidament.
Definitivament, també ens sentim avis d'aquesta nova criatura. També a nosaltres ens canvia la relació. Sí, éreu com fills, però us vèiem més com a amics, colegues joves, que ens rejoveníeu amb la vostra alegria, la il·lusió i la confiança. I ja pares!
És clar que ens va donar molta alegria! Nosaltres ja estem de retirada, tot i que encara no ho percebem ben bé aixís (no parem de fer coses i pencar!) i veure'us multiplicats és veure-us grans. Ser avis no és només compartir la responsabilitat, i el plaer, dels fills, és, també, el dret a ser cuidats per vosaltres: que ens porteu la criatura, que comentem les coses que us preocupen, que nosaltres també poguem recolzar-nos en vosaltres.
Us estimem, trio! Compteu amb nosaltres, com nosaltres comptem amb tots tres!.
I ja sabeu que si voleu "assessorament", en Jofre, la Montse i l'Aitana, us donaran, també, un cop de mà.
Salut! Una abraçada.
Lluís i Conxa.

28 de abril de 2008 17:37